Crítica i debat

Comunisme o el sabor dolç d'un còctel letal

cucarell | 25 Agost, 2006 00:54

Parlant amb amics ja ha sortit alguna vegada el debat de si el comunisme és una ideologia dolenta per si mateixa o bé si simplement ha patit la seva expressió totalitària igual que l'ha poguda patir el cristianisme, l'islamisme, el nacionalisme o el mateix racionalisme. També ens hem qüestionat per què, donat que l'ésser humà és corrupte (en un grau considerable), una societat liberal ha de ser més desitjable a una societat comunista. En tot cas ambdues presentarien les seves respectives injustícies, no n'hi hauria cap de perfecta i en conseqüència no n'hi hauria cap superior a l'altra.

Soc de la opinió, però, que el comunisme o marxisme és, si cal, un dels plantejaments més malignes que existeixen, i la prova més clara és el nivell de barbàrie que ha arribat a assolir i el tracte benèvol que reb. Així, a pesar de ser el sistema que ha causat més i durant més temps sofriment, tortura i mort, gran part de la població no arriba a ser-ne sensible.

Fixeu-vos si no com abans de la caiguda del bloc comunista es considerava el món en un equilibri de forces entre dos tipus de societat alternatius i a un nivell de desenvolupament equivalent. Diré més, fins i tot després de la caiguda d'aquest bloc, continuem sense tenir la sensació de que s'està acabant amb l'opressió de milers de milions de persones. Ara és quan es te la impressió de que el món està desequilibrat!

Per què es dona aquest fenomen tan curiós? Jo crec que hi ha dos factors importants en joc. El primer és que el fonament de la ideologia és a primera vista un intent de fer justícia amb els dèbils, acabar amb les diferències i la promesa d'una societat utòpica on tot quadra, no hi ha conflictes de valors entre diferents cultures o formes de viure ja que es profetitza l'arribada a una societat que coneix com fer front a les dificultats i és, en definitiva, el domini total de la realitat social. Això pressuposa un plantejament monista, és a dir, la idea de que la realitat és una sola i que a través d'un mètode de coneixement adequat podrem arribar a desxifrar-ne les lleis. A primera vista un plantejament d'aquest estil no sembla ser tan descabellat. De fet, la ciència natural ha estat capaç de conèixer part de les lleis que ens governen, per què no es pot donar això pel que fa a les disciplines socials?

No pretenc dirigir el tema cap al difícil terreny de la definició de la ciència i les seves característiques. Em sembla important però remarcar el fet que, una cosa és avançar en el coneixement de la realitat a través de l'aplicació d'un mètode científic rigorós i el debat públic i l'altre, molt diferent, és creure o voler fer creure que es poden conèixer les lleis de l'evolució de la història, els motors dels canvis a l'estructura social, aplicar terminologia i paral·lelismes de la física i predir cap a on es mou l'evolució històrica en el futur. Només el fet d'afirmar que la societat evoluciona en un sentit lineal, espiral, ondulat o de donar-li unes propietats a imatge d'un cos físic en moviment no té base empírica ni sentit, és una pura conjectura a l'aire. Si ens hi parem a pensar un poc ens adonarem que resulta una autèntica aberració.

El monisme aplicat a la natura no té cap perill (tot i ser un error, la ciència natural és molt més complexa), al cap i a la fi parlem de pedres, estrelles o arbres. Si ho apliquem a les disciplines socials ens du a la conclusió lògica de la superioritat de qui ha aconseguit descobrir la veritat, i la necessitat de "fer conèixer" als demés la descoberta. Però que passa si part de la població no arriba a acceptar o entendre la veritat? No costarà molt donar el pas següent: el coneixement de la veritat absoluta i l'oportunitat de fer avançar la societat a un estadi superior pot justificar certs sacrificis d'aquells que no n'estan preparats per una banda i per una altra d'aquells que suposen un impediment a aquest canvi. Fins i tot es pot arribar a l'absurd de justificar i celebrar el predomini d'una ideologia contrària (com es va fer en cert moment amb el nazisme) pel fet que suposa la darrera etapa de la societat anterior, és a dir, un últim pas traumàtic però necessari cap a la nova societat.

Cal dir que la simple idea d'una futura societat idíl·lica és també una conjectura i un plantejament sense sentit racional. Ja no pel típic argument de que les persones som corruptes, sinó pel simple fet que els valors humans no son compatibles entre si. M'explicaré, la justícia pura és incompatible amb la clemència o compassió, i ambdós son dos valors humans apreciats i vàlids, no podem ser justs i alhora compassius. Tampoc no son compatibles la llibertat total i la igualtat total, la llibertat pura duu a la desigualtat. Per tant, el fet de creure que es pugui arribar a trobar una solució total o definitiva cau pel seu propi pes. Només podem confiar en una societat plural on la negociació, el debat, l'assaig i l'error ens facin acostar a allò que és òptim per a aconseguir el benestar del màxim de persones. I una societat d'aquest estil no pot ésser governada per una raça, ni per una classe social, ni per una doctrina religiosa, ni pot tenir un sol partit, ja que això no permet la crítica ni la discrepància, ni la proposta de solucions millors per part de qui no té el poder.

Potser molts que llegeixin aquest article pensaran a que ve parlar del comunisme si ja està superat. No crec que estigui en absolut superada aquesta ideologia així com no ho està el feixisme i molts n'estem sensibilitzats en contra. De fet encara existeixen molts exemples d'Estats dominats per la doctrina marxista i no en som sensibles, per alguna cosa deu ser. A més, els factors que fan el marxisme digne de patir i als que em referia abans encara continuen: la lluita per una igualtat diguem-ne ingènua la podem percebre en els moviments de la nova esquerra extremista que tracten d'erosionar el liberalisme i el pluralisme, centrant-se en magnificar les conseqüències negatives del sistema i tractant de fer veure que existeix una tendència al declivi. La creença en la possessió de la veritat social, el segon factor a que em referia, també està molt estesa i la podem experimentar molt de prop en la superioritat dels nostres "progres" i xarlatans, aquells que diagnostiquen la incultura i la tornada enrere de la nostra societat des de que consumim la televisió que volem, roba, transgènics... i que coneixen quin es el camí per a evitar el judici final ja que ells l'han pres i pensen que ens han de guiar als demés per ell. La unió d'aquest ideal en teoria modern de justícia i igualtat a la francesa amb el monisme fan de qualsevol ideologia que contingui aquests factors un còctel letal amb sabor dolç.

Si algú vol anar al fonament d'aquesta reflexió recoman de totes totes la lectura de dos autors liberals del segle XX que han aportat arguments molt potents contra les ideologies totalitàries i els seus perills:

Isaiah Berlin. Dos conceptos de libertad y otros escritos. Alianza Editorial. Un llibre curt i molt bo.

Karl R. Popper. La sociedad abierta y sus enemigos. Paidós. Una autèntica obra mestra.