Crítica i debat

Defensar la democràcia amb la guerra

cucarell | 25 Abril, 2006 16:36

Ja fa mols anys que el debat guerra si, guerra no està en marxa. Aquest tema no s’inicià amb la intervenció de l’OTAN a l’antiga Iugoslàvia, ni amb la guerra de Vietnam. Probablement, si buscam un poc, arribaríem als inicis de la democràcia liberal, així com més o menys l’entenem al món occidental, i trobaríem aquesta polèmica. En el fons, la qüestió és si és legítim, necessari o proporcionat usar la violència per a defensar la democràcia en front d’amenaces externes.

Trobarem doncs, persones que creuen que arribar a una guerra per aquest motiu és lícit, ja que ens permetrà continuar vivint sota un sistema democràtic al que tant ens ha costat arribar, fins i tot expandir-lo a altres persones. Per altra banda, els efectes negatius de la guerra son menors que els efectes nocius que s’eviten amb ella. Altres creuran que no: el perill de devastació, el mal que es fa a persones innocents o el resultat de la guerra serà pitjor que el suposat perill inicial. Fixem-nos doncs que tant uns com els altres son persones igualment democràtiques que aposten per una solució o una altra en funció de la valoració del possible perill, del mal que es pugui fer amb la acció armada o les conseqüències que tendrà una guerra sobre el nostre sistema de vida una vegada triada aquesta solució.

Ja a mitjans del segle passat Bertrand Russell defensava una hipotètica rendició a la guerra atòmica en front de la tirania, fet que per a ell significaria el final de tot. Al menys, la rendició permetria una oportunitat de tornar a recuperar la llibertat en el futur. Karl Popper responia que aquest argument és vàlid sempre que no es contempli la possibilitat de no capitular evitant l’enfrontament atòmic. Es a dir, Russell partia de la premissa que la guerra atòmica seguia necessàriament a la no rendició i per això no contemplava la possibilitat de no rendir-se sense arribar a l’enfrontament atòmic. Aquests diferents punts de vista, com deia Karl Popper, no signifiquen que Russell sigui pacifista i el propi Popper un bel·licista, ambdós desitgen la pau i per a aconseguir-la un d’ells estaria disposat a renunciar a la llibertat i l’altre recorreria a les armes. Tenint en compte que ens movem en un tema difícil, jo diria que ambdues posicions tenen la seva part de raó.

Aquesta discussió continua avui en dia molt viva. Com hem pogut veure amb la intervenció a l’Iraq i ara mateix amb el tema de l’Iran podem dir que en el debat actual s’hi troben a darrera les dues posicions defensades per Russell i Popper ara fa cinquanta anys. Tot això seria enriquidor si només es mogués en aquests paràmetres, però avui en dia podem trobar una tercera línia de pensament un poc més destructiva i que a vegades no fa cap favor al debat, que al cap i a la fi pretén preservar el sistema democràtic.

Em refereixo a la posició de molts intel·lectuals que ataquen les posicions que defensen l’ús de la intervenció militar amb un fals pacifisme ingenu. Aquests eviten el debat rigurós i tracten d’embullar el tema buscant introduir suposats interessos de grups de conspiradors sobre certes nacions i obvien la situació de partida. Tant és que hi hagi un tirà sanguinari, com un president que prepari un exercit d’homes per a atacar a occident. Consideren els estats no democràtics al mateix nivell que els que sí en son i el que intenten aconseguir és que sembli que tant un com els altres són iguals. Es un fet clar el tractament que reben l’administració nord-americana i anglesa en aquest terreny. Totes les denuncies i il·legalitats que destapen les seves pròpies democràcies (els propis medis de comunicació) gràcies a un sistema de transparència no igualat en el món son usades per a tractar de fer veure que són tan dolents com els altres, que no son ni una democràcia!! I jo dic, les il·legalitats comeses no tenen relació amb la qüestió de si és lícit anar a la guerra o no, que hi te a veure una cosa amb l’altra? Potser es que del que es tracta és d’atacar el sistema democràtic tal com és en l’actualitat?

Val a dir que la seva posició és de mèrit ja que és absurda una posició pacifista pura. És impossible sostenir aquesta postura sense dir desbarats, sempre hi ha un cas de necessitat d’intervenció militar o d’us de la violència, el que s’ha d’analitzar és on posam el límit i per què. D’altra banda, aquesta posició sol coincidir amb els defensors o disculpadors dels sistemes més sanguinaris i mortífers que hi ha hagut a la historia mundial. M’explic, tant feixistes com comunistes, tradicionals enemics de la democràcia capitalista, juguen a aquest joc; exemples d’això en son el senyor Le Pen i Fausto Bertinotti un d’una banda i l’altre d’una altra. En aquest sentit, s’entén que els detractors de la nostra societat lliure tractin de criticar i bloquejar el debat de tot el que pugui millorar-la o expandir-la a altres terres. Entenc que els que tant han cregut en la profecia de Marx els costi reconèixer que tot era una gran barbaritat i s’encaparrin en distorsionar la realitat però que tenguin en compte que això fa mal. Jo els demanaria que ho deixessin anar i que participassin de forma constructiva en aquest discussió que és important per a tots.

PS Ahir el president iranià va dir ahir que l’esta d’Israel no pot continuar vivint.