Crítica i debat

Crida l'atenció l'interès de molts (sobretot polítics) en saber qui som els qui escrivim blogs sense fer pública la nostra identitat real. Els mal anomenats blogs anònims presenten una identitat encara que sigui un pseudònim com molt bé comenten per les pàgines veïnes. A més, l'autor ha hagut de donar les dades necessàries a l'administrador i sotmetre's a la disciplina del lloc si hi vol escriure. Per tant no se per què aquesta mania de dir que som anònims i que tirem la pedra i amaguem la ma. Em deman que hi té a veure una opinió amb el fet que el seu autor faci pública a tot hom la seva identitat. Al contrari, tot allò que fomenti la diversitat d'opinions i de criteri em sembla bo i la gran quantitat de pàgines amb pseudònim de qualitat en son la garantia.

 (Segueix)

S'agraeix la sinceritat dels nostres polítics en els seus blogs, de tant en tant, entre articles simpàtics, on ens mostren la seva cara progressista, se'ls escapa el que realment pensen. L'últim exemple d'això és el post de'n M. A. Llauger que ens enllaça amb una entrevista "divertida" a un canal de televisió (Sky News) d'un parlamentari britànic d'allò més radical. Increïble, ha d'estar inundat de dogmatisme per a que el seu super-ego no l'aturés a penjar aquesta autèntica demostració d'encegament intel·lectual.  (Segueix)

Mentre els polítics s'omplen la boca amb els drets socials, escoles públiques gratuïtes de qualitat, llibres de text gratuïts o la igualtat (no se de que) per a tots, els ciutadans fan el que poden per viure al món real i intentar, per exemple, que els seus fills vagin a l'escola que més els agrada.

 (Segueix)

Podíem veure el passat dia cinc una entrevista al Diari de Balears que feia referència a la notícia publicada pocs dies abans a tots els diaris de les illes on s'enunciava una pujada de les temperatures en cinc graus els propers cent anys, i una reducció del trenta per cent en les pluges. En aquest blog ens n'havíem fet referència. Curiosament es confirma que les dades només abarquen trenta anys pel que fa a les temperatures i cinquanta anys a les pluges. Volia, però, fer unes rectificacions a la meva crítica ja que vaig cometre certs errors. Jo apuntava que l'augment de cinc graus s'havia donat en els últims cent anys. Doncs no, degué ser un "malentès" dels diaris El mundo i Diario de Mallorca. L'investigador Víctor Homar ens aclareix perfectament el funcionament del model de predicció. Primer de tot, es desprèn de la seva explicació que la variació anunciada fa referència al futur i no al passat, de manera que la pujada de cinc graus està per arribar. Així, el model predictiu és el següent: com que en vint i vuit anys (aproximadament un quart de segle) les temperatures màximes registrades s'han incrementat en 1'25 graus, en cent anys (quatre quarts de segle) s'incrementaran 1'25x4=5 graus!!

 (Segueix)

Des de que l'extinent coronel de la KGB Vladimir Putin va pujar al poder de la presidència a l'any 2000 al menys tretze periodistes han estat assassinats a Rússia, en cap cas no s'ha portat a ningú davant la justícia. L'última víctima ha estat Anna Politkovskaya, un símbol de la lluita en favor de la democràcia liberal a l'estat rus i mare de dos fills.

 (Segueix)

La notícia de que les temperatures mitjanes de les illes havien pujat cinc o sis graus en els darrers cent anys i que les pluges havien davallat en un trenta per cent en aquest període em varen fer posar per un moment la pell de gallina, gairebé vaig estar a punt de tancar el meu blog, ¿com havia pogut dubtar de que anam cap a l'apocalipsi?. Tots els titulars dels diaris de les illes coincidien, fins i tot El mundo! i feien referència a un estudi realitzat per la UIB i la conselleria de Medi Ambient del senyor Font (s'ha de dir que aquesta dada em va tranquil·litzar).

 (Segueix)

Més de dos mil milions de persones viuen a regions afectades per la malària, la majoria a Àfrica. Cada any uns cinc cents milions d'aquestes persones contrauen la malaltia i un milió mor, els que tenen més "sort" arrosseguen lesions cerebrals la resta de la seva vida. Junt a tot aquest drama humà trobem les conseqüències econòmiques que són, també, devastadores per als països afectats.

M'esgarrifen els discursos "progres" sobre aquest tema. Sempre acaben amb la "moraleja" de que "els rics" som uns consumistes egoistes que vivim en un món insostenible i hem de redimir les culpes aportant part de la nostra riquesa als "pobres". Per a posar un exemple, l'ajuda rebuda per Nigèria els darrers trenta anys equival aproximadament a sis vegades el pla Marshall europeu. No m'estendré en aquest assumpte però és clar que les causes de la fam i les malalties son moltes i diverses (guerres, corrupció administrativa, models socialistes o estatisme...) i no les podem sotmetre al discurs marxista de rics i pobres.

 (Segueix)

Suècia continua el seu camí envers la reforma del seu gran i insostenible Estat tot poderós. Tenc la satisfacció d'haver escrit alguns posts anteriors sobre el tema fa mig any, no calia ser molt visionari bastava anar a les fonts adequades i no ser excessivament dogmàtic. Tot i així, els adoradors de la planificació estatista continuen cecs davant les evidències o cercant explicacions ad hoc que adaptin els esdeveniments al deu dogma. Diumenge podíem llegir un exemple d'això al Diario de Mallorca en un article d'Antonio Papell.

 (Segueix)

Les crítiques cap al grup terrorista Hezbollah estan augmentant de cada dia més al Líban i als països àrabs. La sensació de victòria dels terroristes xiïtes en la recent guerra comença a semblar més una il·lusió, un somni o un desig, que una realitat. Tot això, que a nosaltres ens sembla fora de la lloc o paranormal (donat el biaix informatiu que patim) és real, no us assusteu, llegiu tranquil·lament i trobareu coses que no podríeu haver imaginat després de veure els medis d’aquí. És informació extreta del Wall Street Journal, un d’aquells diaris que només es citen quan van a favor d’un per que son una garantia, i que quan van en contra es deixen perdre a l’altre món. Vegem doncs:

 (Segueix)

Joe Van Holsbeeck, un adolescent belga, fou assassinat l’abril passat a causa d’un apunyalament de dos joves d’ètnia gitana que volien robar-li l'aparell de mp3 a l’estació de tren central de Brusel·les, la capital d’Europa. El succés es produí durant l’hora punta i davant desenes de testimonis. Aquest trist fet va fer esgarrifar els ciutadans belgues i varen sortir certes veus denunciant que la policia hauria girat la vista per tal de no ser acusada de racista. A Bèlgica l’índex d’assassinats per càpita es situa en un 9.1 per cada 100000, prop del doble que als Estats d’Units d’Amèrica.

 (Segueix)

Parlant amb amics ja ha sortit alguna vegada el debat de si el comunisme és una ideologia dolenta per si mateixa o bé si simplement ha patit la seva expressió totalitària igual que l'ha poguda patir el cristianisme, l'islamisme, el nacionalisme o el mateix racionalisme. També ens hem qüestionat per què, donat que l'ésser humà és corrupte (en un grau considerable), una societat liberal ha de ser més desitjable a una societat comunista. En tot cas ambdues presentarien les seves respectives injustícies, no n'hi hauria cap de perfecta i en conseqüència no n'hi hauria cap superior a l'altra.  

Soc de la opinió, però, que el comunisme o marxisme és, si cal, un dels plantejaments més malignes que existeixen, i la prova més clara és el nivell de barbàrie que ha arribat a assolir i el tracte benèvol que reb. Així, a pesar de ser el sistema que ha causat més i durant més temps sofriment, tortura i mort, gran part de la població no arriba a ser-ne sensible.

 (Segueix)

                                                     

Títol: Mao. La historia desconocida
Colecció: Taurus Memorias y Biografías
ISBN: 8430605975

Acaba de publicar-se la versió en llengua espanyola del llibre “Mao: the unknown story”. Es tracta d’un llibre reconegut per molts especialistes. Es suporta en una gran quantitat de dades i deu anys d’investigació en arxius de la ex-Unió Soviètica i entrevistes i recerca de camp a Xina.

 (Segueix)

Es veu que l’ona de calor és més forta a França que a les altres zones d’Europa. Les víctimes mortals ja arriben a la trentena. La meitat del país està en alerta taronja (la segona alerta més alta), s'espera un augment de les temperatures per demà i el ministre de sanitat, Xavier Bertrand, ha fet una crida a estudiants de medicina i infermeria i els metges jubilats per a reforçar els serveis d’urgències.

 (Segueix)

El bloqueig i la invasió d’Israel al Líban i Gaza en resposta a segrest i assassinat de diversos soldats  és denunciada pels de sempre com a desproporcionada i fins i tot per els més radicals, com a terrorisme d’estat.

Tot això ocorre mentre el senyor Jacques Chirac circula pel centre París a sobre d’un jeep militar, enmig d’una immensa desfilada i no dubtava en afirmar el passat gener que usaria armes nuclears contra el terrorisme, qui d’aquests va criticar-lo? per què?

 (Segueix)

No he seguit el conflicte de la vaga dels pilots d’Iberia per manca d’interès i, supòs que també per que no he tengut necessitat de volar. A pesar d’això, fa temps que m’anava rondant pel cap escriure sobre els beneficis que ens han aportat les companyes de baix cost als consumidors. Per a mi és un exemple clar de la utilitat de la liberalització i la competència en els preus.

 (Segueix)

Avui he anat a missa. Soc d'aquells que només van a missa per a un bateig, una comunió, unes noces o un funeral. Fins fa poc era també d'aquells que volia fer notar als demés que no era creient i, activament, no seguia el ritus o no donava res a la bacina. En definitiva, només m'aixecava i m'asseia.

Continuo sense participar del ritus i tampoc no soc creient, però ara no veig la cosa tan exagerada com feia abans. Avui mirava a la gent que participava de l'ofici i m'he demanat què passaria en l’hipotètic i improbable cas de que el cristianisme deixés de practicar-se a la nostra terra. Sincerament, pens que perdríem un dels nostres bagatges més rics de la nostra cultura. És per això que ara no puc entendre l'actitud bel·ligerant cap a una forma d'entendre el món que, entre d'altres coses és la que han tengut els nostres avantpassats i la que ens ha configurat gran part de la nostra personalitat. Pensat fredament, és increïble que persones que estimen i defensen per exemple la llengua catalana (amb tota la raó del món), simplement per que és la llengua pròpia de la nostra terra, puguin arribar a tenir un sentiment tan aversiu a la nostra religió.

 (Segueix)

He trobat un article  publicat a El País l'any passat que m'ha semblat interessant. Està extret d'un artícle d'Álvaro Vargas Llosa a la revista The New Republic. Pens que fa falta rompre el silenci que a tants ens ha enganyat i recuperar la memòria històrica, no?.  Per si voleu més informació, Vargas Llosa ha fet un llibre sobre aquest assassí, està en anglès.

Ahir, el parlament europeu va condemnar el franquisme en una declaració del seu president a la qual no s’hi va sumar el PP. Fins i tot, un diputat polonès, Maciej Marian Giertych, va defensar el règim de Franco: “gràcies a l’església espanyola, a l’exercit espanyol i a Francisco Franco l’atac comunista contra l'Espanya catòlica es pogué superar”.  (Segueix)

Editorial avui al Financial Times titulada “Una Catalunya més lliure”. Comença amb la frase “Els Catalans, els Espanyols i els Europeus tenen raons per estar orgullosos de la decisió democràtica d’expandir l’autogovern als ciutadans de Catalunya. Els catalans ho volgueren. El parlament espanyol ho aprovà com a llei constitucional. I la Unió Europea proveeix un marc que pot fer tals exercicis perfectament ordinaris.

 (Segueix)

Cada any la Fundació Heritage i el Wall Street Journal publiquen l’Índex de Llibertat Econòmica. Amb aquest es pretén obtenir una medició empírica i sistemàtica del nivell de llibertat econòmica dels països del món. A través d’això es pot comprovar que els països amb més llibertat econòmica presenten nivells de creixement a llarg plaç superiors als països amb més restriccions, es fa evident en mirar les dades. L’informe d’aquest any defensa que “...la llibertat econòmica és crucial per al desenvolupament i el manteniment de la prosperitat sostinguda a un mercat global integrat... ...el compromís amb l’obertura dels mercats és fonamental. Els mercats reprimits creen condicions rígides que condemnen els països a quedar-se enrere en quant a les innovacions produïdes a qualsevol altre lloc”.  (Segueix)

Cercant per la xarxa sobre el tema de la pobresa a l’Amèrica llatina trob una entrevista a un economista peruà, de qui ja havia vist alguna referència. Precisament és mundialment conegut per la seva tasca i aportació teòrica en el tema de les economies subdesenvolupades i en el creixement de les nacions pobres. Val a dir que feia temps que volia comprar-me un llibre seu i encara no ho he fet, es titula en espanyol “El misterio del capital” i no tindreu fàcil trobar-lo aquí (que estrany, no?, estic parlant de tot l’Estat Espanyol) de fet jo no ho he aconseguit, fa uns mesos era a amazon.com. A l’octubre de 2005 una enquesta entre els més de 20 mil lectors de les revistes Prospect i Foreign Police de Gran Bretanya i Estats Units respectivament el situaren com el llatinoamericà més influent del món. Em sobta que el bloc dedicat a l’arc atlàntic no hagi fet referència a aquesta figura tenint en compte la seva importància i renom.

 (Segueix)

Morales creu que els terratinents haurien de retornar la terra que els antecessors dels propietaris robaren cinc segles enrere durant la conquesta espanyola. De fet ja ha començat la “revolució agrària” a Bolívia. De moment, Morales ha entregat a comunitats índies 30000 quilòmetres quadrats de terra propietat de l’Estat, però ja ha afirmat que el govern prendrà les propietats privades que es considerin improductives i acabarà amb els latifundis.  (Segueix)

A la fi he trobat l’editorial del Wall Street Journal de dia 23 de Maig de 2006. És molt interessant, en ella hi veiem una visió impensable per cap dels grans diaris espanyols o francesos, amb un tractament racional del fet l’autodeterminació i el camí d’Europa. 

Amb el referèndum de Montenegro, diu, es donen a llum dos nous estats-nació que conformen a Europa el número 24 i 25 des de la fi de la guerra freda (la caiguda del comunisme). El diari es felicita de la divisió, afirmant que mentre es faci per via pacífica i democràtica, com més millor. Parla de la propera separació de Kósovo com la fi dels deliris de grandesa del Titoisme.  (Segueix)

Estimaràs la pàtria dels obrers i dels pagesos.

Portaràs una vida sana i honesta.

Educaràs els teus fills en l’esperit de la pau, el socialisme, formant-los i enfortint-los en l’aspecte corporal i d’enteresa personal.

 

Et comprometràs a favor de la solidaritat internacional de la classe obrera i de la construcció del socialisme.

 (Segueix)

Podem llegir en el bloc d’Eberhard Grosske un article sorprenent titulat “França és una nació”. És trist veure com persones que ens volen representar i influeixen directament sobre la opinió pública poden tenir un desconeixement de la realitat tan gran o poden tractar de manipular la història per tal de donar-li el sentit que haurien volgut ells que tingués. Si la discussió tractés de determinar quin ha estat el millor equip de futbol de la història no em semblaria gens malament que distorsionés, la passió s’ha de mesclar amb els colors de la samarreta, però això no és futbol ni és un joc, es tracta de la història de moltes persones, i el prejudici que ens vol vendre no és el que relaten tots els que en saben. Anem per parts:

 (Segueix)

L'eufòria de la segona copa d'Europa del meu estimat Barça desprès d'una temporada tan espectacular com la d'aquest any, es veu truncada per l'autèntica repugnància que em provoca veure com a cada celebració es produeixen actes vandàlics, saquejos de tendes i destrosses de mobiliari urbà. 

Em sembla indignant també el debat que s'ha muntat en vers a l'actuació policial, establint un diàleg entre els joves com a víctimes i la policia com a presumptes repressors. Si heu seguit aquests dies tv3 ho haureu pogut comprovar. No puc entendre com es planteja aquest tema des d'aquest punt de vista. Exceptuant certes excepcions, es pinta el tema com si a cada celebració s'infiltressin delinqüents habituals que actuen aprofitant la multitud i acaben rebent els innocents joves que passaven per allà. Per altra banda, també es planteja canviar el lloc de celebració de Canaletes a un altre indret on no es pugin produir aquests incidents. Altres critiquen la policia per no ficar-se entre la multitud i detenir la minoria violenta  que comet els delictes, segur que ells, si fossin mossos ho haurien fet.

 (Segueix)

Podem llegir un article avui al diari La Vanguardia molt interessant, versa sobre el tema d’ Iran. El signa N. Ferguson, professor d’història de la Universitat de Harvard. L’autor fa un paral·lelisme entre Ahmadineyad i Hitler remarcant la semblança en els discursos agressius i les amenaces cap a l’estat d’Israel del dirigent Iranià i al txec en el mandatari austríac l’any 1938. Acusa l’Iran de ser “el major patrocinador mundial d’organitzacions terroristes” i segueix “Aspira a explotar la inestabilitat iraquiana per a instaurar la seva  hegemonia -si no un imperi persa- a la regió del Golf i més enllà. Si busquen un exemple d’un país que no respecta les regles vigents en la comunitat internacional -un país pària-, el tenen a l’Iran”. 

Molts potser pensareu que es tracta d’un defensor a priori de la política de Bush; doncs us equivocareu, ja que precisament critica, entre altres fets, la intervenció a l’Iraq, i en remarca la diferència amb el cas que ens ocupa. Sí amics, no es tracta d’estar a favor d’en Bush o en contra; ni a favor de la guerra o de la pau, és qüestió d’analitzar cada cas i no partir de prejudicis. Ja he deixat la meva opinió al respecte en un anterior article.

 (Segueix)

Res més oportú per exempificar els beneficis de la llibertat, en contra del control dels planificadors, que aquest vídeo breu del  premi nobel d'economia Milton Friedman i que m'envia un bon amic. Podriem dir que val més que mil paraules tot i que no és una imatge.

Dijous Dick Cheney, vice-president dels USA atacà durament Vladimir Putin, acusant-lo d'utilitzar les fonts d'energia per a fer xantatge i intimidar a altres estats manipulant el subministre i  monopolitzant el transport, tots recordam el conflicte del gas amb Ucraïna fa uns mesos. També l'acusà de retallar els drets dels seus ciutadans injustament i a tots els nivells, religiós, polític, informatiu... 

 

El discurs de Cheney, pronunciat en el marc d'una conferència internacional pro-democràcia, té un valor important pel fet que es produí a Vilnius, capital de la veïna Lituània, república que va formar part del gegant soviètic i que manté unes bones relacions amb els Estats Units, igual que ho fan la majoria de la resta de països de l'Est d'Europa que patiren els mals del comunisme.

 (Segueix)

El seu nom és Son Jong-nam, té 48 anys i és acusat de traïció per predicar el cristianisme i passar informació al seu germà petit que viu a Corea del Sud i ara denuncia el cas.

Son Jong-nam havia fugit del règim coreà cap a Xina on, fa cinc anys va ser detingut i retornat a l’infern nord-coreà. Allà estigué tres anys reclòs a un Kwan-li-so (els Gulags o camps de concentració d’aquell terrible règim on en aquests moments s’hi troben tancats centenars de milers de persones) acusat de voler escampar el cristianisme a Corea del Nord. Per a sobreviure va haver de negar-ho tot, encara que era cert que havia esdevingut cristià. Quan surtí del Kwan-li-so relatà haver patit les mes terribles tortures.  (Segueix)

Llegim a l’article d’avui del senyor Ben Vickers al Diari de Balears que el banc mundial no és transparent. Ens trobam doncs, davant un cas de corrupció administrativa per que cream institucions finançades amb diners dels estats que l’únic fi que tenen és la seva supervivència. No es el primer cop que es contradiuen dades del Banc Mundial, i probablement els balls de dades no es deguin a un error.

 (Segueix)

Ja fa mols anys que el debat guerra si, guerra no està en marxa. Aquest tema no s’inicià amb la intervenció de l’OTAN a l’antiga Iugoslàvia, ni amb la guerra de Vietnam. Probablement, si buscam un poc, arribaríem als inicis de la democràcia liberal, així com més o menys l’entenem al món occidental, i trobaríem aquesta polèmica. En el fons, la qüestió és si és legítim, necessari o proporcionat usar la violència per a defensar la democràcia en front d’amenaces externes.

Trobarem doncs, persones que creuen que arribar a una guerra per aquest motiu és lícit, ja que ens permetrà continuar vivint sota un sistema democràtic al que tant ens ha costat arribar, fins i tot expandir-lo a altres persones. Per altra banda, els efectes negatius de la guerra son menors que els efectes nocius que s’eviten amb ella. Altres creuran que no: el perill de devastació, el mal que es fa a persones innocents o el resultat de la guerra serà pitjor que el suposat perill inicial. Fixem-nos doncs que tant uns com els altres son persones igualment democràtiques que aposten per una solució o una altra en funció de la valoració del possible perill, del mal que es pugui fer amb la acció armada o les conseqüències que tendrà una guerra sobre el nostre sistema de vida una vegada triada aquesta solució.

 (Segueix)

Ara que està tan a la llum pública el tema de la corrupció, gràcies al cas de Marbella, m'agradaria fer certes reflexions. Em fa la impressió que els nostres polítics, amparats pel gran gruix de medis de comunicació, no ataquen l'arrel del problema i ens pinten el tema com una questió de falta honestedat dels dirigents corruptes. Vaja, ens conformen amb que els tramposos son persones "malvades" que s'aprofiten de la confiança que els donem els electors i s'ha acabat el tema. Fins i tot hem arribat a punts on hem vist responsabilitzar els electors del que ha succeït a Marbella sota el pretext de que foren ells qui triaren els seus mandataris.

No puc entendre per què fets com aquest no obren el debat, per a mi lògic, de buscar possibles errors al sistema i solucions que el millorin. A part de la valoració personal negativa de les persones que fan qualsevol delicte (i el càstig penal) pens que un fet cabdal és també la prevenció d'aquests. Doncs, en el cas de la corrupció política, el problema sempre es deixa en la honestedat o puresa personal del polític de torn. Tots els polítics ens volen fer veure que el seu partit és més honest que els altres i parlen generalment en termes d'ètica (d'això en tenim exemples en blogs propers). Pens que els ciutadans ja tenim enteniment suficient com per arribar a la conclusió que independentment de l'opció política, l'estatus social o els interessos personals; una persona pot ser més honesta o menys, i pot fer delictes de corrupció en les arees que a ell li interessin o no. ¿O algú creu que podriem trobar correlacions entre el partit al qual militen els polítics i el seu grau d'honestedat en el seu càrrec? un poc increïble ben mirat.

 (Segueix)

Si clickau aquí podeu llegir l'artícle d'avui dissabte del magnífic Alfons Quintà al diari Avui. Val la pena. Jo tenc clar amb quin plantejament em qued, no hi ha cap dubte, gràcies a Déu no entenc el francès.

Bon article de Ben Vickers avui al diari de balears referent al problema de les reformes laborals a França. Coincideixo totalment amb la seva anàlisi, s’agraeix un plantejament tan poc freqüent als nostres medis de comunicació. Crec que en anteriors escrits d’aquest bloc ja he deixat clara la meva oposició al model d’Estat del “benestar” (tan de moda al sud del nostre continent). Comença a donar clars símptomes d’inviabilitat i total insolidaritat cap als immigrants i països en vies de creixement. M’agradaria però afegir certes reflexions al tema.

Per a començar vull remarcar la diferència entre els actuals moviments violents a París i el maig del 68 francès. Estem o no d’acord amb aquestes revoltes hi ha una diferència cabdal: els joves del 68 volien canviar el món. Avui del que es tracta, és de que no canviï, un detall que ens hauria de fer reflexionar.

 (Segueix)

Continuen les mentides sobre els aliments genèticament modificats. A pesar de que continuam sense evidències de que siguin perjudicials, es fa certa la dita de que una mentida repetida moltes vegades esdevé una realitat. Certament, en aquest cas és així. Llegim webs, blogs i notícies on es parla d’una contaminació que no expliquen en què correspon. No puc explicar què volen dir, possiblement també es tracta d’associar la paraula transgènic a contaminació a base de repeticions successives.  (Segueix)

Vos resumesc el més destacat d'un article de M. Wolf al Financial Times del passat dia 28 titulat Decay and the welfare state. En ell s'analitzen els símptomes de decaïment de l’estat del benestar europeu. Bàsicament segons Wolf s’està produint una hipertròfia de l’Estat. Els indicadors d’això són l’atur persistent, aturada del ritme de creixement productiu, envelliment ràpid, esforços fiscals creixents i decaïment en la creació de coneixement. Els Estats europeus som els líders en imposts i despesa al món. Vegeu les despeses públiques en relació al PIB.

 Taula 1

 

 (Segueix)

Els Sikhs de França apel·len al president Chirac la decisió del ministeri de transport d’obligar a tots els ciutadans a que la foto del carnet de conduir sigui a cap descobert. A conseqüència d'aquesta brillant norma es va prohibir al ciutadà Francès de religió Sikh, Shingara Mann Singh, la renovació del carnet per portar una foto amb un turbant al cap. El turbant és un element essencial per a la majoria de practicants de la religió Sikh. L’advocat de l’afectat no descarta recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans.

 (Segueix)

a.       Pensau que les caricatures de Mahoma són de mal gust i innecessàries, tot i que són un exercici legítim de llibertat d’expressió?

b.       Pensau que els crits racistes al camp de futbol són de mal gust i innecessaris, tot i que són un exercici legítim de llibertat d’expressió?

c.       Pensau que el llibre de Dan Brown El codi da Vinci és de mal gust literari, tot i que és un exercici legítim de llibertat d’expressió?

d.       Pensau que les afirmacions d’un historiador que nega l’extermini jueu són de mal gust i innecessàries, tot i que són un exercici legítim de llibertat d’expressió?

e.       Pensau que els símbols feixistes que encara hi ha a molts indrets de l’Estat són de mal gust i innecessaris, tot i que són un exercici legítim de llibertat d’expressió?

f.        Pensau que les obres de teatre de Leo Bassi són de mal gust i innecessàries, tot i que són un exercici legítim de llibertat d’expressió?

g.       Pensau que el tema de la llibertat d’expressió no ha de ser regulat i l’afirmació o manifestació pública de qualsevol opinió ha d’estar permès?

h.       Pensau que seria més profitós debatre quins són els criteris que ens duen a rebutjar unes idees o manifestacions i acceptar-ne d’altres en lloc de simplificar i mesclar temes?

i.         Pensau que una hipotètica obertura de les societats actualment menys democràtiques permetran d’aquí un temps manifestacions com les caricatures de Mahoma?

 (Segueix)

Fa dotze anys molts dels grans intel·lectuals i defensors dels drets humans feien el ridícul criticant la intervenció de l’OTAN als Balcans. Encara record aquells escuts humans clamant en contra de la tan necessària intervenció per aturar un genocidi que avui dia tristament està a les notícies de tots els medis de comunicació degut al procés judicial que es du a terme al Tribunal Internacional. Ningú ha tornat a piular en respecte al tema, de fet, jo me’n record perfectament per que en aquells temps encara me’ls creia.

Doncs, com anava dient, fa dotze anys pujava al poder Aleksandr Lukaixenko.  Probablement pocs de vosaltres haureu sentit a parlar d’aquest personatge. En vaig fer una recerca als diaris i, curiosament, no n’he trobat molta informació. Cercant Bielorússia es sol trobar molta notícia esportiva. Si que vaig trobat bastant a la web de la BBC i als articles d’opinió d’un periodista del diari Avui. He cercat també a tots els articles del gran defensor de la llibertat d’expressió i dels drets humans Noam Comsky i tampoc n’he trobat cap referència, que estrany, li deu haver passat per alt, el cas de l’historiador nazi Irving el deu tenir molt ocupat.

 (Segueix)

Em vull referir a l'article publicat dia 25 de febrer, al diari de Mallorca per Matías Vallés i titulat "La guerra de Irving y Hitler". Em sorprèn molt el seu plantejament (de fet, coneixent els seus articles no tant) i pens que no ha tractat de forma gens adequada el tema de la responsabilitat intel·lectual i la seva relació amb la llibertat d'expressió. Mescla la informació i l'esbiaixa donant-li un to liberal que, curiosament, acaba sent una crítica als americans (això no és nou) i a països democràtics com Alemanya o Àustria. Ja per completar, aprofita per ficar-se amb el PSOE de l'època GAL i el Partit Popular fet que sempre fa semblar l'article més encertat i és la dada que confirma la teoria.

Intentaré ser el més breu possible. Per a començar vull dir que degut al llenguatge de l'autor, a voltes convé llegir a poc a poc, sembla que li agrada embullar una mica la troca i usar un llenguatge molt estètic però que a vegades impedeix la seva claredat, vaja, l'antítesi del llenguatge científic. El tema és referent a la recent condemna a tres anys de presó que s'ha dictat sobre un historiador britànic que nega l'existència de l'holocaust nazi i es declara admirador de Hitler. L'únic argument de pes que en dona el senyor Vallés és que aquest fet convertirà aquest individu en màrtir, i hi podria estar més o menys d'acord. La resta de l'article no entenc a què respon.

 

 

 (Segueix)

Segons podem llegir avui a la web del Financial Times i de la BBC, Brusel.les està estudiant alçar les taxes d'importació de sabates xineses i del Vietnam fins a un 20 per cent. L'objectiu és frenar el fort l'increment de les importacions. L'acció es fonamenta, segons fonts de la unió europea, en el mal que fan aquestes importacions a la industria del calçat d'aquí.

Per altre costat també s'argumenta des de l'administració europea que hi ha indicis clars de subsidis i altres tipus d'ajudes estatals als exportadors orientals per part dels seus països. La Xina ha amenaçat de recórrer a l'arbitratge de l'Organització Mundial del Comerç.


 (Segueix)

Ja s'han fet públics els resultats del referèndum d'autodeterminació de les illes Tokelau. Tot i que els partidaris de la separació han obtingut un 60 per cent dels vots, la xifra no ha arribat a les dues terceres parts que eren necessaries per a assolir la independència respecte de Nova Zelanda.
La primera ministra de Nova Zelanda, que s'havia compromés a acceptar qualsevol resultat, ha afirmat que continuarà la bona relació amb les illes pacífiques i que en el futur els habitants de Tokelau "poden desitjar perfectament explorar noves opcions de nou".

Es nota que ja he acabat les vacances, no?

Curiosament el gran economista català Xavier Sala-i-Martín acaba de publicar un artícle analitzant el model d'Estat suec. És molt interessant i molt més complet i contundent que els dos escrits que jo hi vaig dedicar (Suècia després del model suec I i II). Per cert, han estat els menys llegits del meu bloc (i ja es dir!). Em sobta per que per a mi sempre havia estat un tema interessant i, a més, Suècia és un exemple molt usat pels defensors de l'Estat del Benestar fort. Pot ser ens trobam devant un nou cas de prejudici? mireu les dades....

Tot i que teniu un enllaç a tots els seus artícles a l'espai d'enllaços, si voleu llegir aquest en concret clickau aquí.

Mil cinc-cents habitants de tres àtols del sud del Pacífic estàn participant en aquests dies en un referéndum d’autodeterminació per a determinar si continuen formant part de l’estat de Nova Zelanda o, pel contrari, esdevenen un nou estat sobirà.

Segons explica la BBC, la votació es realitzarà en tres dies degut a que les illes no tenen aeroport ni carreteres. Els trasllats dels vots i els observadors de les Nacions Unides es fan a traves de vaixells. S’esperen els resultats en cinc dies.

 (Segueix)

Segons una notícia publicada dia 8 de Febrer a diversos diaris com el New York Times o el Washington Post, l’OMC ha resolt que la Unió Europea ha violat les normes internacionals prohibint les plantacions i restringint les importacions de productes modificats genèticament.

 (Segueix)

M’ha sobtat llegir la informació sobre Leo Bassi i la seva defensa de la tradició racionalista i il·lustrada. La meva idea d’un racionalista es la d’aquell que confia en la veritat i la raó, però que també compta amb la falibilitat de les seves afirmacions. No és racionalista qui creu ser purament racional, ni qui desitja convertir els altres en racionals.  (Segueix)

…Un altre factor que va impulsar la bonança econòmica de la societat sueca a mitjans del segle passat fou, segons l’autor, la gran demanda comercial de la resta d’Europa, un continent que havia de reconstruir-se després de la gran guerra.

La cultura nòrdica també ha demostrat gran capacitat de pragmatisme i no s’ha deixat endur per ideologies preconcebudes ni lluites de classes imaginàries. Així, com explica l’autor, els socialdemòcrates han estat grans defensors del capitalisme suec. Fins i tot arribant a superar partits de dretes europeus (segur que els francesos) en els seus plantejaments. Rojas ha afirmat que li va sobtar molt a la seva arribada a Suècia la gran amistat entre els sindicats i el capitalisme (referint-se al sector privat).

 (Segueix)

Tenc a les meves mans un exemplar d’un llibre molt interessant, "Suecia después del modelo sueco" (en trobareu un enllaç a l'apartat El món). Està escrit per Mauricio Rojas, un ciutadà suec, nat a Xile, qui arrel de la dictadura de Pinochet s’exilià a aquest país del nord d'Europa. En aquest indret s’hi integrà plenament i reinicià una nova vida que li va dur a doctorar-se en Historia Econòmica, ser profesor a la mateixa universitat en que es doctorà i arribar a diputat del Parlament suec com a membre del Partit Liberal. Actualment, a més de diputat, és professor a la Universitat d’Estocolm.

El llibre, segons paraules de l’autor, el va escriure després d’una visita a Amèrica Llatina, on va poder comprovar la imatge poc real que allà tenien del model suec i la utilització que en realitzaven certs sectors de l’esquerra, presentant-lo com a ideal de l’estat just i protector.


 (Segueix)

Articles d'opinió basats en les opinions dels que en saben més o els que m'inspiren més confiança. Obert a la crítica i el debat.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Juliol 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31

• El meu nom real és.... cucarell
• Els patètics referents del senyor Llauger
• El xec escolar és progrés
• Als creients de l’escalfament global: apostateu!
• Anna Politkovskaya assassinada, i ara què?
• Canvi climàtic, la UIB, la premsa i el Sr. Font
• Les tràgiques conseqüències de la campanya contra el DDT
• Antonio Papell, una curiosa perspectiva de Suècia
• Hezbollah i el món paranormal
• Racisme al cor d'Europa
• Comunisme o el sabor dolç d'un còctel letal
• La història de setanta milions de morts en temps de pau
• A França es moren de calor
• Musulmans i jueus: "fills" d’un maltractador comú
• La vaga d'Iberia i el canvi climàtic
• Respectem la nostra religió
• El Che, la màquina de matar
• El franquisme com a anticomunisme
• Estatut,el Financial Times i els radicals "no-nacionalistes"
• Creix la llibertat econòmica
• Repartir o respectar la propietat?
• Evo Morales contra l'autonomia
• L’autodeterminació a Europa i el Wall Street Journal
• Els 10 manaments de l'ètica socialista
• Grosske, França i les grans paraules enverinades
• La 2ª del Barça: de l’alegria a les nàusees
• El nou Hitler?
• Els beneficis de la llibertat de mercat
• Dick Cheney titlla Putin d'autoritari i xantatgista
• El comunisme encara assassina
• Corrupció al Banc Mundial
• Defensar la democràcia amb la guerra
• Els polítics i la corrupció
• Dues visions sobre terrorisme i autodeterminació: l'americana i la francesa.
• L’antiamericanisme, els francesos, els nostres polítics i la por als canvis
• Transgènics, contaminació o intoxicació informativa?
• La decadència d'un Estat del benestar no sostenible
• Una altra França és possible?
• Limitar la llibertat d'expressió
• Dades sobre Suècia? Només les que interessen.
• Bielorússia: la vergonya dels europeus
• El xarlatanisme de Matías Vallés
• Nou bloqueig al comerç asiàtic
• Tokelau no vol la independència
• Parlant de Suècia
• Tokelau i el dret d'autodeterminació
• Transgènics i la teoria de la conspiració
• La il·lustració de Leo Bassi
• Suècia després del model suec, 2ª part
• Suècia després del model suec, 1ªpart

• General [29]
• El Món [23]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom